Desterrar l’ampliació de l’aeroport del Prat, desterrar la patronal

L’ampliació de l’aeroport s’ha convertit en una amenaça constant. I en un corcó esgotador. No n’hi ha prou amb que moltíssima part de la ciutadania hi estigui en contra, tal com es va constatar amb la mobilització de setembre del 2021. Un rebuig que, a banda de massiu, és transversal: gent de totes les edats, votants de partits polítics diferents i que defensen raons diverses com el medi ambient, la lluita contra el canvi climàtic i la justícia social. Tampoc n’hi ha prou amb que el projecte hagi quedat fora dels plans d’inversió d’AENA per als propers anys. Una AENA que encara opera amb un nombre de vols inferior al d’abans de la pandèmia i amb un forat de deute esfereïdor en els seus comptes. L’ampliació està fora de la llei europea de protecció d’espais naturals i contradiu els objectius sobre el canvi climàtic signats tant a escala catalana com estatal. Però aquesta realitat no agrada a la patronal, que ambiciona obtenir uns quants milions d’euros d’inversió i ampliar els seus negocis turístics. Els partidaris de l’ampliació diuen que es va fer un debat a correcuita i de manera tensada. Però el cert és que el projecte va fracassar perquè ampliar un aeroport que ja ha causat unes pèrdues irreversibles al medi i que contribueix a les emissions de gasos d’efecte hivernacle, està totalment fora de lloc. 

És d’esperar que l’empresariat que fa negoci amb la “Marca Barcelona” no es resigni, però sorprèn l’enorme vanitat amb la qual actua. Acostumat a unes aliances, insultants, entre colors polítics i administracions, per a implementar els grans projectes d’infraestructures i de creixement i regeneració urbanístics de la regió de Barcelona, ara es troba amb desavinences. La patronal Foment del Treball ha creat una comissió a fi d’aconseguir, segons expliquen ells mateixos, una proposta de consens per a ampliar l’aeroport. Un consens polític que construiran representants de les agrupacions empresarials, com el Gremi d’Hotelers, Cecot i la Cambra de Comerç, i patronals metal·lúrgiques i agroindustrials, entre d’altres. Sabem que les institucions públiques posen els interessos econòmics per sobre dels socials i ambientals, que escolten i comparteixen agenda amb els empresaris, i que menystenen les entitats i col·lectius que lluitem per fer aquest món una mica menys injust i assolador. Però que els consensos polítics els construeixi la patronal ja és del tot inacceptable. 

La patronal també vol crear debats tècnics amb experts que defensin únicament els seus interessos. Experts en fer veure que les coses són el contrari del que són. Un informe de la Pimec deixa entreveure que la reducció del 90% de les emissions del sector de l’aviació, que està compromesa al Pacte Verd Europeu, és compatible amb l’increment de vols intercontinentals, gràcies a uns biocombustibles que, hem de deixar clar, ni són suficients ni són ecològics. També ens volen fer creure que l’ampliació de l’aeroport és per atraure talent o valor afegit, però hem de deixar clar també que bàsicament suposaria llocs de treball en el sector aeroportuari i turístic, que presenta els salaris més baixos i precarietat més alta de la regió. L’enganyifa de “l’aeroport més verd d’Europa”, encetada per qui era vicepresident de la Generalitat, s’ha transmutat en una altra mentida de la mateixa dimensió: una ampliació de “consens” que no toqui la Ricarda. Sánchez Llibre es treu de la màniga un estudi que proposa un allargament de la tercera pista més petit sense afectar la Ricarda, cosa que és impossible perquè la pista està envoltada per dues reserves naturals (la Ricarda i el Remolar) on fins i tot hi ha balises. Una altra suposada alternativa, preferida per l’economista adulador de hubs, Germà Bel, seria el canvi de configuració de les pistes perquè es puguin fer més operacions, que és una opció igualment espantosa: més operacions, més gasos i contaminació, i més canvi climàtic. I més soroll. També hi ha una altra proposta bastant grotesca defensada per l’Ajuntament del Prat i l’Associació per a la Promoció del Transport Públic (aquest cop defensant el transport privat), consistent a ampliar el nombre de vols fent connexions entre aeroports i transportant viatgers amb tren d’alta velocitat a centenars de quilòmetres. Opció igualment espantosa i encara més inversemblant.

L’actual conseller de Territori, Juli Fernández, exemplifica prou bé la intenció de construir consensos impossibles. Voldria que hi hagués una alternativa viable i que respongui als interessos de Catalunya. Però això és totalment irreal. Els combustibles fòssils estan destinats a esgotar-se, el canvi climàtic que vindrà tindrà conseqüències devastadores. Les subvencions al sector aeronàutic s’acabaran. El trànsit aeri no respon als interessos essencials de cap territori ni dels seus habitants, sinó als dels beneficis de les línies aèries i de grans multinacionals i fons d’inversió que participen en el seu capital. Així que l’ampliació de l’aeroport del Prat està desterrada a la paperera de la història, però per si de cas volen rellançar-la, ens hi trobaran enfrontant-nos-hi.